Free Ca'n Pastilla

PapÓ, vull esser Regidor de Festes d'una Ca'n Pastilla Lliure!!!

Per a esquerres i dretes...

jmiquel | 14 Juny, 2011 20:25

TRIBUNA: Laboratorio de ideas PAUL KRUGMAN

Contra la impotencia aprendida

PAUL KRUGMAN 05/06/2011

El desempleo es un azote terrible en gran parte del mundo occidental. Casi 14 millones de estadounidenses están sin trabajo y varios millones más tienen que conformarse con empleos a tiempo parcial o trabajos en los que no pueden hacer uso de sus capacidades. Algunos países europeos lo tienen todavía peor: el 21% de los trabajadores españoles están en paro.

¿Quién está hablando en serio sobre la creación de empleo ahora mismo?

Y la situación tampoco da muestras de mejorar rápidamente. Esta es una tragedia permanente y, en un mundo racional, poner fin a esta tragedia sería nuestra principal prioridad económica.

Pero algo extraño ha pasado con el debate político: a ambos lados del Atlántico ha surgido un consenso entre los que manejan los hilos sobre que no se puede ni se debe hacer nada respecto al empleo. En lugar de la determinación de hacer algo respecto al incesante sufrimiento y despilfarro económico, uno ve un sinfín de excusas para la inacción, disfrazadas con el lenguaje de la prudencia y la responsabilidad.

Así que alguien tiene que decir lo evidente: inventar razones para no hacer que los parados vuelvan a trabajar no es ni prudente ni responsable. Es más bien una grotesca renuncia a la responsabilidad.

¿A qué clase de excusas me refiero? Bueno, piensen en la publicación, la semana pasada, del último informe sobre previsiones económicas de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico. La OCDE es, esencialmente, un comité intergubernamental de expertos; aunque no tiene capacidad directa para dictar medidas, lo que dice es un reflejo de las creencias generalizadas entre la élite política europea.

Así que, ¿qué tenía la OCDE que decir sobre el alto paro en sus países miembros? "El margen de maniobra de las políticas macroeconómicas para abordar estos complejos desafíos se ha agotado en su mayoría", declaraba el secretario general de la organización, que instaba a los países a "volverse estructurales" (es decir, a centrarse en reformas a largo plazo que tendrían poco impacto en la actual situación del empleo).

¿Y cómo sabemos que no hay margen para que las políticas hagan que los parados vuelvan a trabajar? El secretario general no lo dijo, y el informe en sí no propone en ningún momento posibles soluciones para la crisis del empleo. Todo lo que hace es subrayar los riesgos que, desde su punto de vista, entraña cualquier alejamiento de la ortodoxia política.

Pero entonces, ¿quién está hablando en serio sobre la creación de empleo ahora mismo? El Partido Republicano no, a menos que cuenten sus llamamientos rituales en favor de las bajadas de impuestos y la liberalización. El Gobierno de Obama tampoco, porque prácticamente dio carpetazo al asunto hace un año y medio.

El hecho de que nadie que esté en el poder hable sobre el empleo no significa, sin embargo, que no pueda hacerse nada.

Tengan en cuenta que los desempleados no están en paro porque no quieran trabajar, o porque les falte la cualificación necesaria. No hay nada de malo en nuestros trabajadores; recuerden que hace solo cuatro años la tasa de paro estaba por debajo del 5%.

El núcleo de nuestro problema económico lo constituye en realidad la deuda -principalmente la deuda hipotecaria- que las familias asumieron durante los años de la burbuja de la última década. Ahora que la burbuja ha estallado, esa deuda está actuando como un lastre del que no consigue librarse la economía, impidiendo cualquier recuperación real del empleo. Y una vez que uno cae en la cuenta de que el problema es la sobrecarga de deuda privada, se percata de que hay algunas cosas que se podrían hacer al respecto.

Por ejemplo, podríamos hacer que programas como los de la Administración para el Progreso del Trabajo pusiesen a trabajar a los parados haciendo cosas útiles como reparar carreteras (lo cual, al aumentar los ingresos, también facilitaría que las familias devolviesen lo que deben). Podríamos tener un programa serio de modificación de hipotecas, para reducir las deudas de los propietarios de viviendas en apuros. Podríamos tratar de conseguir que la inflación volviese a subir hasta el 4% que predominó durante el segundo mandato de Ronald Reagan, lo que contribuiría a reducir la carga real de la deuda.

Así que hay políticas que podríamos poner en práctica para reducir el desempleo. Estas políticas serían poco ortodoxas, pero también lo son los problemas económicos a los que nos enfrentamos. Y quienes advierten sobre los riesgos de la acción deben explicar por qué estos riesgos deberían preocuparnos más que la certeza de que seguiremos sufriendo masivamente si no hacemos nada.

Al señalar que podríamos estar haciendo mucho más respecto al paro, soy consciente, claro está, de los obstáculos políticos que dificultan que realmente se ponga en práctica cualquiera de las políticas que podrían funcionar.

En Estados Unidos, en concreto, cualquier intento de abordar el problema del desempleo se topará con un muro de piedra de oposición republicana. Pero esa no es razón para dejar de hablar del asunto. De hecho, revisando mis escritos del último año más o menos, está claro que yo también he pecado: el realismo político está muy bien, pero he hablado demasiado poco sobre lo que realmente deberíamos estar haciendo para resolver nuestro problema más importante.

Según mi forma de verlo, los responsables políticos se están hundiendo en un mar de impotencia aprendida en cuanto al problema del empleo: cuanto más incapaces son de hacer algo al respecto, más se convencen a sí mismos de que no hay nada que puedan hacer. Y aquellos de nosotros que sabemos más deberíamos estar haciendo todo lo que podamos para romper ese círculo vicioso.

Paul Krugman es profesor de economía en la Universidad de Princeton y premio Nobel de Economía 2008. © New York Times News Service, 2011. Traducción de News Clips.

Agenda d'abril de Mem˛ria de Mallorca

jmiquel | 30 Marš, 2010 18:15

Dissabte 10 d’abril, Casal Son Tugores, a les 12 del migdia, conferència a càrrec de Antoni Tugores “ Educació: de la segona República al franquisme

Dissabte 17 d’abril, Casal Son Tugores, a les 12 del migdia, recital amb Miquel López Crespí “Poemes Republicans”

Dissabte 24 d’abril, Teatre d’Alaró, a les 12 del migdia, conferència a càrrec de Vicenç Navarro “ La importància de conèixer el passat per comprendre el present”

Organitza Alaró per la Memòria Històrica

Bunyola

Diumenge11 d’abril del 2010, a les 12 del migdia, al cementeri municipal.

Homenatge als republicans assassinats a Bunyola durant el primer semestre del 1936, pels colpistes que encetaren la guerra civil

Ens acompanyarà na Ma Antònia Oliver París, presidenta de l’Associació Memòria de Mallorca.

Lloseta

Divendres 16 d’abril, a les 20’30h, a Can Seda

Acte commemoratiu de la Proclamació de la segona República, conferència “La Repressió a Mallorca durant la guerra civil (1936-1939): Memòria de la planificació i execució” a càrrec de Tomeu Garí, historiador i secretari de l’Associació Memòria de Mallorca. Presenta l’acte: Joan Servera

Organitza l’Agrupació Local del PSM-EN de Lloseta.

Porreres

Diumenge 18 d’abril, a les 12, darrere l’Oratori de la Santa Creu

Acte de recordança a les víctimes que lluitaren per la II República

Presentació a càrrec de Marta Escoda Trobat

Parlament a càrrec (pendent confirmar)

Ofrena Floral i Ambientació musical

Organitza l’Ajuntament de Porreres i Comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la II República .Col·labora l’Associació Memòria de Mallorca i Xirimiers de Porreres

Calvià

Diumenge, 25 d’abril a les 11 del matí, al Bosc de la Memòria de Bendinat

Homenatge a totes les víctimes de la repressió franquista

Els assistents prenen la paraula

Recital poètic homenatge als desapareguts i assassinats pel feixisme a càrrec de Miquel López Crespí acompanyat per interpretacions musicals al violi a càrrec de Josep Juárez

Ofrena floral

Visita guiada per Manel Suárez al Fortí de Illetes, aquest centre fou un lloc de detenció, repressió i afusellaments durant la guerra i dictadura franquista, està situat enfront del Bosc de la Memòria

Organitza l’Associació Memòria de Mallorca

Manacor

Dissabte, 17 d’abril, a les deu del matí, Ruta de la Vergonya per Porto Cristo i sa Coma, a la zona on hi hagué el front de guerra després del desembarcament de les tropes del capità Bayo.

Dissabte, 18 d’abril, a les dotze del migdia, acte en memòria dels morts per la llibertat, a Son Coletes, cementeri de Manacor. Organitza el Comitè de Son Coletes

El Govern ha rebentat. Visca el Govern!!

jmiquel | 06 Febrer, 2010 16:25

Ja era ben hora de prendre un rebentat de tres caires a ses nostres institucions.

Ara podrem veure la LLEIALTAT  INSTITUCIONAL (cap als governs en minoria i la societat civil, la suposada més alta institució...) dels no-imputats de PP i UM davant una crisi carnívora com l'actual.

Si no patíssim la crisi socio-econòmica aqueixa...seria digne d'observar com treballen els nostres representants després de l'exercisi saludable de netetja democràtica d'ahir.

 

COMUNICAT PROCESSAMENT GARZON

jmiquel | 06 Febrer, 2010 09:45

COORDINADORA DE COLECTIVOS DE VÍCTIMAS DEL FRANQUISMO: Asociación Andaluza Memoria Histórica y Justicia, Asociación  Memoria Histórica de Cataluña, ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA  Asociación Memoria Histórica de Palencia, AREMEHISA (Asociación Recuperación Memoria Histórica Aguilar de la Frontera), Asociación Recuperación Memoria Histórica de Aragón, Asociación Recuperación Memoria Histórica Valladolid, CGT y Forum per la Mèmoria del País Valenciá.
La Coordinadora de Col·lectius de Víctimes del Franquisme (CCVF) vol fer públic el seu frontal rebuig de la decisió adoptada pel magistrat del Tribunal Suprem, Luciano Varela, plasmada en una interlocutòria del dia 3 de febrer, de processar el magistrat del Jutjat d'Instrucció núm. 5 de l'Audiència Nacional per prevaricació suposadament comesa en incoar les Diligències Prèvies 399/2006, transformades posteriorment en Sumari 53/2008 E.
 

 

La instrucció duta a terme per l'Audiència Nacional responia a les denúncies per desaparicions forçades, en el marc de crims contra la humanitat, que havien estat presentades per una sèrie de col·lectius que, al desembre del 2006, iniciàrem el camí per exigir Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme.

 

El feixisme espanyol, violant la legalitat nacional i internacional, es va alçar contra El Govern de la República per arrasar fins als fonaments la seua obra de modernització de l'estructura social i econòmica d'Espanya. Per al seu propòsit, els alçats, actuant com una banda armada d'elements terroristes, van dur a terme un pla perfectament sistematitzat de destrucció física dels seus adversaris polítics, ja que aquests suposarien un obstacle per a la consecució del seu objectiu d'atemptar contra les altes instàncies de la nació, a fi de subvertir l'ordre establert.

                                                                                                                                       

 

El cop d'Estat va fracassar a l’àmbit estatal com a conseqüència de l'aferrissada resistència popular, però va provocar una guerra que es va convertir en el primer acte de l'assalt a la democràcia per part del feixisme internacional. Per primera vegada, les aviacions nazi-feixistes van bombardejar la població civil. Des del mateix moment del cop d'Estat, primer en els territoris en què va triomfar i a continuació en tots aquells que anaven caient en el seu poder, els colpistes van complir escrupolosament el seu pla d'extermini, assassinant  centenars de milers d'homes i dones, valedors de la legalitat republicana.

Entre la documentació que els col·lectius denunciants aportàrem al Jutjat Central d'Instrucció núm. 5 de l'Audiència Nacional, es trobaven els llistats que arreplegaven els noms i cognoms de tots aqueixos homes i dones, il·legalment detinguts i assassinats, per mitjà d'execucions extrajudicials o després de consells de guerra sumaríssims, i molts d'ells fets desaparèixer sense deixar rastre del seu parador fins al dia d’avui. Aquests llistats recollien l’esgarrifosa xifra de 152.237 persones.

 

                                  

 

El feixisme triomfant va continuar la seva obra criminal, una vegada guanyada la guerra gràcies al concurs de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista i a l'abandó vergonyant de les atemorides democràcies occidentals. Va destruir qualsevol focus de resistència per mitjà de la tortura, el treball esclau, el robatori de nens per separar-los de la influència dels seus pares rojos, i l'assassinat. Tres-centes mil persones empresonades, cinc-centes mil persones forçades a abandonar la seva pàtria i cinquanta mil nens robats a les seves mares en les presons i segrestats a l'estranger, en donen fe.

 

El feixisme espanyol va continuar esclafant amb mà fèrria qualsevol intent de recuperació de la llibertat i de la legalitat democràtica destruïda, comptant amb la inapreciable cobertura del context internacional de guerra freda. A pesar de la seva brutalitat, milers d'espanyols i espanyoles es van atrevir a lluitar en la clandestinitat per a tornar-nos a tots els nostres drets vulnerats i xafats. Molts d'ells ho van pagar amb llargs anys de presó i molts altres, amb la seva vida. Els últims assassinats del feixisme espanyol van tenir lloc el 27 de setembre de 1975, tan sols dos mesos abans de la mort de Franco.

 

                                              

 

El successor directe del règim feixista, Juan Carlos de Borbó, va mediar en un pacte entre elits que va permetre mantindre intactes les estructures de poder polític i econòmic per a la construcció de les quals s'havia subvertit l'ordre constitucional quaranta anys abans. Unes estructures de poder, per això mateix, no només profundament injustes sinó il·legals per estar assentades sobre un acte delictiu fundacional: l'assalt al poder per part d'una banda armada d'elements terroristes.

 

Necessàriament el feixisme travestit a demòcrata havia de perdonar-se a si mateix. A aqueix sinistre objectiu va servir la Llei d'Amnistia de 15 d'octubre de 1977, llei anticonstitucional ja que en aquell moment l'única Constitució jurídicament vàlida era la de 1931 que no podia emparar una norma que atemptava contra la legalitat internacional, acatada per ella en el seu articulat. Esta llei de punt final perdonava els assassins i santificava la jurisdicció repressiva de la dictadura, i deixava intacte el seu aparell policial i jurisdiccional, ambdós còmplices dels crims comesos.

 

El pacte de silenci de la transició es va estendre com un sudari sobre la societat espanyola, impedint que aquesta recordés o conegués la veritat sobre la feroç repressió exercida pel feixisme. Es va elaborar una versió dels esdeveniments segons la qual Juan Carlos de Borbó, designat per Franco com a successor a títol de rei, i Adolfo Suárez, ministre secretari general del Moviment en l'últim govern de Franco, desafiant valentament foscos poders a l'ombra, havien atorgat la democràcia als espanyols. Calia oblidar els centenars de milers d'homes i dones assassinats per haver defensat la llibertat i la legalitat republicana. No tenien cabuda en aquesta Espanya en la qual quelcom havia canviat perquè tot seguís igual.

 

En aquest context d'impunitat dels crims del feixisme, quan els col·lectius de víctimes presentàrem les denúncies per crims contra la humanitat, emparant-nos en el Dret Internacional dels Drets Humans, tots els poders d'aquest estat fallit es van posar en guàrdia i es van apressar en la defensa de l’statu quo. La Fiscalia, incomplint el mandat de l'article 124 de la Constitució de 1978 que la commina a promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l'interès públic tutelat per la llei, així com el seu mateix estatut orgànic que l’obliga a la protecció de la víctimes, amb enorme virulència va defensar la falta de competència de l'Audiència Nacional per a la investigació d'aqueixes denúncies.

 

Per la seva banda, la Sala Penal de l'Audiència Nacional, sense entrar en el fons de l'assumpte, va acceptar l'argumentació del Ministeri Fiscal, vulneradora ella mateixa de la legalitat internacional.

 

                                             

 

No obstant això, dos magistrats d'aquesta sala, així com uns altres dos dels jutjats territorials de Granada i San Lorenzo del Escorial, no sols han compartit els arguments del Jutjat Central d'Instrucció núm. 5 de l'Audiència Nacional, per a acceptar la competència, sinó que han anat més lluny en raonar la inconveniència de la seva inhibició.

 

Finalment, perquè quedi meridianament clar que l'estat espanyol no permetrà que es faci justícia amb les víctimes del feixisme criminal, del qual es declara hereu jurídic, el Tribunal Suprem ha arribat a l'escàndol d'admetre a tràmit una denúncia per prevaricació contra el titular del jutjat que va iniciar la investigació dels crims del franquisme, presentada per l'extrema dreta, a la qual li ha fet entrega dels llistats de víctimes que constaven en el Sumari 53/2008 E i de les dades personals dels denunciants. Cap major menyspreu cap a les víctimes! En el súmmum del desvergonyiment, per boca de l'instructor Luciano Varela, el Tribunal Suprem ha dictat, contra aquell magistrat, una ordre de processament.

 

Els col·lectius de víctimes del franquisme volem trencar el silenci i la farsa i denunciem públicament  la Fiscalia General de l'Estat, que ha propiciat i coadjuvat a aquest estat de coses, la Judicatura que, excepte honroses excepcions fa desistiment de la seua fonamental funció qual és la de procurar als ciutadans l'exercici de la tutela judicial efectiva, el Govern d'Espanya, que va elaborar una llei miserable allunyada del Dret Internacional i de la consciència dels pobles, i el Parlament de la nació, que va donar carta de naturalesa legal a la vergonya.

 

CCVF

5 febrer 2010.

Amics de Mem˛ria de Mallorca

jmiquel | 05 Febrer, 2010 19:11

 

El president d'Esquerra Republicana de Catalunya a les Illes Balears, Joan Lladó,  ha convidat a l'associació Memòria de Mallorca a participar a la concentració que es farà demà dia 6 a les 12h al parc de Sa Feixina, per protestar pel manteniment del monument dedicat a la memòria del vaixell i  la tripulació del "BALEARES", enfonsat el 1938 per l'escuadra Republicana. Memòria de Mallorca, sense descartar més concentracions i actuacions amb el tema de Sa Feixina, convida a tots els socis i amics de Memòria de Mallorca a participar a aquesta concentració de rebuig del feixisme monumental i contra la decisió de l'Ajuntament de Palma, governat en minoria pel PSOE i el BLOC, de mantenir intacte el monument de Sa Feixina dedicat al creuer de guerra feixista "BALEARES", responsable d'haver comès crims contra la humanitat durant la guerra civil. Convidar-vos a tots a reenviar aquesta informació, pels mitjans que tingueu al vostre abast, a totes aquelles persones que puguin estar interessades de participar a la concentració.


Atentament


Memòria de Mallorca.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb