Free Ca'n Pastilla

PapÓ, vull esser Regidor de Festes d'una Ca'n Pastilla Lliure!!!

Pedagogia de la decisiˇ.

jmiquel | 27 Desembre, 2009 09:37

Pedagogia de la decisió.

PERE FULLANA
perefullana@hotmail.com

 

Entenc que la majoria de la nostra generació vam ser educats en un registre pedagògic marcat per l’autoritat i el respecte, emparats per un clima paternalista i protector.

Per una banda, et reconeixies en un model de família convencional tradicional i, per altra, aspiraves a construir una societat moderna i alliberadora. Moralment no havies romput del tot el cordó umbilical ambl a religió cristiana, però èticament t’identificaves amb una societat secularitzada i laica, sense prejudicis, que aspirava a construir un món nou.

Des del punt de vista emocional et consideraves hereu d’una cultura popular sàvia, i intel·ligent des del component natural, però també et senties participant en la cursa de la modernitat, hereva de la raó, les llums, l’empirisme, la informació i la ciència moderna.

En part intuïes que eres a punt de deixar enrere un món que s’esfondrava definitivament i del qual volies salvar algunes peces museístiques, enormement simbòliques, i, per una altra, t’embarcaves en el buc de la societat de la informació i del coneixement, tot sabent que estaves posant els fonaments d’una societat nova.

Després d’alguns decennis, ara sabem que allò que esperàvem tampoc no ha arribat i que el present del futur conté misèries i corcs profundament inquietants. Per experiència, ara sabem que ningú no posseeix tota la veritat i que el bé i el mal estan repartits i ocults allà on menys imaginàvem.

Per això, es parla de la necessitat d’adquirir un tarannà iniciàtic, entès com a recuperació dels valors essencials, l’ànima de les ideologies, de les creences, de les esperances de la humanitat.

El retorn als inicis, sense claudicar ni repudiar la història, suposa valentia, dignitat i una gran dosi de creativitat, perquè requereix l’habilitat d’unir allò de bo que hi havia en cada passat i formar els ciutadans perquè tenguin la capacitat suficient per elegir amb llibertat.

Aquesta pedagogia de la decisió pressuposa formar esperits crítics, ànimes fortes, persones íntegres, ciutadans èticament transparents, però sobretot persones sense por i sense pànic de ser reconegudes com a fràgils i hereves d’un seguit de fracassos i de vicis que convé corregir amb virtuositat.

La principal decisió passa per no obligar ningú a prendre cap decisió, sinó ensenyar a decidir, educar a viure en la pluralitat, formar en el discerniment i en el coneixement ètic de la realitat. Viure en un univers marcat per aquestes característiques només és possible si els poders entenen la seva autodissolució i desapareixen definitivament.

Un membre qualificat de la Conferència Episcopal Francesa va ser interrogat sobre per què no feien manifestacions com a Espanya i va contestar: nosaltres preferim treballar i dialogar.

Si des dels partits, les patronals, els sindicats, les empreses mediàtiques, la banca, les universitats i els jerarques de totes les organitzacions històriques o metahistòriques es dediquessin a treballar i dialogar, potser no sonaria tan infantil o idealista reivindicar la pedagogia de la decisió; tret que considerem que termes com llibertat, decisió i respecte formen part de l’univers mental d’una generació que perdé els papers i el seny fa temps.

 

Pere Fullana

Historiador

Extret del Diari de Balears  de diumenge 20 de desembre de  2009

 

Sa Feixina, un cop mÚs.

jmiquel | 21 Desembre, 2009 13:22

 

Una de les accions més espectaculars i simbòliques dutes a terme per les tropes aliades a
l'Alemanya de la derrota mundial de 1945, fou fer saltar pels aires la gran esvàstica que coronava la
tribuna principal de l'estadi de Nüremberg, seu dels multitudinaris actes d'exaltació de l'”immortal”
III Reich que havia de durar mil anys. I dic que fou simbòlica, per que el règim que havia dut la
mort i la destrucció a tot el mon, veia com els símbols de l'extermini planificat i massificat queien
com a castells de cartes, sota l'imparable i implacable maquinaria de guerra aliada.
 
Era aquesta una petita venjança dels 22 milions de víctimes, inclosos els 6 milions de jueus, els milers de
Republicans Espanyols,( ex ciutadans Espanyols per obra de Ramón Serrano Suñer), o els 3 milions
de gitanos literalment exterminats i extirpats de la història a les càmeres de gas i els crematoris
d'Auschwitz o Treblinka, aniquilats com “Untermenschen ”, éssers infrahumans que no mereixien
viure ni perviure en la memòria col·lectiva de l'humanitat pels segles dels segles.

Però la història i els humans som capritxosos, caparruts diria jo, i aquell intent d'eliminar tot
vestigi d'un col·lectiu social i humà, no es va dur a terme tot i l'insistència dels nazis. No tan sol les
noves corrents neonazis i revisionistes, no han pogut silenciar l'efecte de la “Soha”, si no que ells
mateixos i la brutalitat humana han provocat tot el contrari: Avui en dia podem afirmar que el règim
Nacionalsocialista és el més conegut i estudiat, del que se'n coneix millor el funcionament i el més
internacionalment repudiat i condemnat, i tot això sense que a cap racó de l'unificada Alemanya
poguem trobar cap monument, ni símbol, ni recordatori que exalti als prohoms ni les gestes
d'aquell “immortal Reich”; i encara menys trobarem cap demòcrata ni cap ésser humà, que és
consideri com a tals, que s'atrevesqui a justificar i molt manco defensar aquell règim de règims.
I tot i saber això, resulta que a aquesta desmemoriada Espanya nostra, hi ha col·lectius,
particulars i associacions obstinades en mantenir d'empeus la simbologia d'un dels règims feixistes
de més llarga durada de tot el s.XX, un règim instaurat a cop de fusell i tir de gràcia al clatell, que
va néixer i morir matant, amb el seu “Caudillo por la Gracia de Dios”assassinant demòcrates i
democràcies, un règim actiu col·laborador d'Adolf Hitler i que no dubtà en demanar ajuda al
Nacionalsocialisme i al Feixisme Mussolinià per tal de guanyar una guerra civil d'extermini social i
ideològic, que ell mateix provocà una calorós dia d'estiu de 1936.

Però el millor (pitjor) de tot plegat son les excuses, els pobres arguments que els defensors
del Franquisme petrificat estan utilitzant per mantenir erigit una recordatori d'aquell extermini
social i humà. Diuen que el monument de Sa Feixina no és feixista, tot i que el mateix dictador
Franco, al discurs d'unificació pronunciat a Salamanca el 19 d'abril de 1937, deixava ben clar
que...”Y en los lugares de la lucha donde brilló el fuego de las armas y corrió la sangre de los
héroes, elevaremos estelas y monumentos en que grabaremos los nombres de los que con su muerte,
un día tras otro, van forjando el templo de la Nueva España, para que los caminantes y viajeros se
detengan un día ante las piedras gloriosas y rememoren a los heroicos artífices de esta gran Patria
española. Españoles todos, con el corazón en alto: ¡ARRIBA ESPAÑA! ¡VIVA ESPAÑA!... .
 
Actualment, en un règim de llibertats públiques, el monument de Sa Feixina segueix acomplint la
voluntat del dictador, assassí de demòcrates i democràcies. Per tal d'arrodonir el projecte
monumental del naixent “nuevo orden”, i de passada la feina d'adoctrinament social, el març de
1938 es va crear a la zona feixista, la “Comisión de Estilo para las Conmemoraciones de la
Patria”, que tenia per objectiu vetllar per l'estil i el contingut dels monuments dedicats a
immortalitzar les “fites”, “heroïcitats” i als prohoms de l'emergent règim feixista. El monument de
Sa Feixina, fou projectat, construït i inaugurat sota les premisses i directrius de la Dirección
General de Arquitectura, que agafa el relleu de la “Comisión” en temes monumentals. Això si: dins
la més estricta de les il·legalitats que un cop d'estat, la victòria en una guerra d'extermini i
l'instauració d'una dictadura poden donar als seus dirigents.
 
Donar per desactivada la càrrega pública consolidada i crítica, tan sols per que diuen que han passat molts anys des de el 1936 o des del 1947, és com dir que els Camps d'extermini Nazis, aliats dels feixistes Espanyols, son tan sols urbanitzacions “allunyades del centre” rodejades de fill de ferro electrificat. Reduir la “Soha” i el
monumentalisme del feixisme a una mera interpretació temporal, és ridícul i un intent molt
lamentable de falsificar i manipular la història. Mes greu ho podem considerar, si tenim en conta
que les disposicions “legals” del Franquisme i les víctimes del règim son encara un tema totalment
actual i sagnant.
 
A més, costa de creure que el soldats de la victòria mundial de 1945 que van posar
en òrbita l'esvàstica de l'Estadi de Hitler, tan sols l'esbucassin per que si, no per que representés la
més grans de les inhumanitats i el símbol de l'extermini de milions d'éssers humans. Alemanya és
un cop més el referent de la Recuperació de la Memòria Històrica a Europa, un país que tan sols va
saber trobar el camí de la reconciliació fent desaparèixer un dels símbols més vergonyosos del
s.XX, el famós Mur de Berlín, que dividia ciutat i ciutadans. Que en pensaran els milers de turistes
Alemanys, quan sàpiguen que a Mallorca s'honora públicament el feixisme? Costa de creure, o no¡¡,
que aquesta desmemoriada Espanya nostra, estigui minada de simbologia i toponímia Feixista i el
règim que els erigí sigui el més desconegut, fins i tot pels seus propis ciutadans, que voten cada 4
anys en unes eleccions democràtiques, prohibides per decadents i anti espanyoles per Franco, i no
tenguin quasi coneixements sobre el règim que els hi robà a molts, quasi 40 anys de la seva vida.

A Mallorca, un cop més toca xerrar de Sa Feixina. Fins quan es falsejarà la història?

Marçal Isern Ramis
Vocal de Memòria de Mallorca.

 

 

En Berlusconi ha rebut. Visca en Berlusconi!!

jmiquel | 20 Desembre, 2009 15:54

Ja sabem del gran valor de la paraula enfront la mamballeta però tot i creure-hi trob que galtada com la rebuda pel cavaller és ben merescuda. crec que la fet raonar més això que tots els parlaments, articles, manifestacions i expressions comunicatives que se li han proporcionat.

Visca l'amo en Berlusconi!

Joan Miquel Morey

Al pan, pam i a la religiˇ: pum

jmiquel | 20 Desembre, 2009 14:56

El Roto, Ándrés Rábago, té més punteria que...els caps de marketing de la Conferencia Episcopal.

 

                             

 

                             

 

Ja sabem que la tele...

jmiquel | 20 Desembre, 2009 14:49

Tot i així no va malament raonar-ne una mica...  

(Del diario El País)

TRIBUNA: RAFAEL SÁNCHEZ FERLOSIO

Televisión para niños

Es el mejor "canguro": sale barato e hipnotiza a los pequeños. Así que los padres confían en la 'tele' y la 'tele' piensa ante todo en la publicidad. La familia y la escuela pesan poco frente a este primer poder pedagógico

RAFAEL SÁNCHEZ FERLOSIO 20/12/2009

Creo que el primer servicio que la televisión para niños les prestó a los papás y mamás fue aquel número de dibujos animados -de 1963- en el que cuatro niños cantaban: "Va-mos-a-la-ca-ma...", mientras se encaminaban hacia la puerta; debía de ser un apoyo muy eficaz para que los padres mandasen a sus hijos a dormir a la hora en que lo hacían "todos los niños de España", encarnados en los protagonistas de la historieta.

Desde entonces, con las privadas, han aumentado los programas para niños, pero a la vez se ha hecho mucho más frecuente el designio de servicio a los padres, porque se ha constatado hasta qué punto la televisión es el mejor baby sitter o canguro de este mundo.

Buscando el canal idóneo sólo con los dedos, sin mirar, con una significativa espontaneidad y nerviosismo casi automáticos, los padres hacen pensar que han acabado por fijar en su mente una conexión directa, como eléctrica, entre el mando que pulsan en la televisión y el efecto instantáneo de que los niños se queden súbitamente quietos y callados. A los gestores de la programación les ha bastado ver de qué manera los niños se embelesan ante la pantalla, sin apartar ya la mirada, para darse cuenta de la facilidad de la función que los padres les asignan y, por tanto, del amplio margen que ello les ofrece para rebajar los costos de producción, y, dado que los padres, con tal de tener a los niños quietos y callados, no suelen interesarse, a menudo ni siquiera enterarse, de la calidad de los contenidos, la televisión para niños va descendiendo hacia los abismos de fealdad, de miseria y de abyección de los que no faltan precedentes.

El inmenso poder pedagógico de la televisión predomina hasta tal punto sobre cualquier otra influencia que las de los ámbitos familiar y escolar quedan totalmente anuladas o aplastadas.

La familia, por una parte, se ha dejado suplantar por el socorrido baby sitter o canguro, del que, por lo demás, sigue sirviéndose con ambigua gratitud.

En la enseñanza, el poder pedagógico de la televisión se enfrenta a la debilidad de unas instituciones ya machacadas por las ocurrencias de Gobiernos sucesivos, la más destructiva de las cuales es la que prescribe que los contenidos de enseñanza sean aproximados a la condición y a las circunstancias personales del alumno, a lo que le sea más cercano y familiar: su pueblo, su comarca, sus costumbres... ¡Muy mal! Es el sujeto el que tiene que salir al encuentro del objeto, pues sólo en la separación y en el distanciamiento respecto de lo propio se experimenta el mundo como dueño de sí mismo y el objeto del conocimiento como ajeno, desobediente, inapropiable.

Jamás debió allanarse la separación entre la casa y el colegio, pues esa distancia podría hasta valer como figura del camino de todo conocer.

Pero volviendo a la televisión, las pocas veces que hoy se oye ya decir la palabra "censura", se esgrime al instante cierta "libertad de expresión publicitaria", y aunque suene alucinante como noción jurídica, lo cierto es que si la libertad de empresa y de comercio goza de una total legitimidad, mal podría dejar de ser legítima la publicidad, que se ha erigido, por así decirlo, en "mano visible" del mercado, en instrumento esencial de la economía de crecimiento y no sé si tal vez hasta en motor de la rotación de los planetas.

El resorte principal de la publicidad es, a mi juicio, apelar a la comparación social. Ésta se mueve entre los extremos de "ser más" (en castellano antiguo se decía más claro: "valer más") y de "no ser menos" (en los más pobres barrios de chabolas, al menos en los años cincuenta y sesenta, si una familia le hacía a una niña una primera comunión "cara" -vestido blanco largo, librito anacarado, gran número de invitados, etcétera-, obligaba a los vecinos, cuando a su vez les tocaba, a gastarse lo que tenían y lo que no tenían, para "no ser menos"). Curiosamente, entre los niños la comparación social prende muy pronto.

Al menos hasta hace poco, el objeto paradigmático en el que se ejercía la comparación social entre ellos (y entre los adolescentes) eran las zapatillas de deporte, de difusión mundial (porque hoy todo se imita y se iguala en pocos días a la mayor distancia) y creo que con muchas marcas.

Aquí, mejor que "marca", es más exacto "logo" (Naomi Klein). El logo usurpa y suplanta todo valor de calidad -que es "valor de uso"- y lo trueca por el valor de graduación que en cuanto logo ocupe en el ranking o escala de apreciación de las zapatillas de deporte (que es "valor de cambio").

La comparación social no apela a ningún criterio entre cosas, sino a un criterio entre símbolos, al igual que en los matrimonios de la aristocracia, en los que no se casaban dos personas sino dos apellidos.

Sin duda, la publicidad para los niños es lo que más escandalosamente manifiesta el inmenso poder pedagógico de la televisión, porque consigue dejar una educación permanente. Se dirige a los niños a una edad tan tierna que su receptividad y ductilidad están todavía en un grado que ninguna otra influencia podría contrarrestar. Es ridícula y hasta poco decente la buena voluntad de los que proponen remedios frente a lo que en su fuero interno reconocen por fatídico: así, los que recomiendan que los padres acompañen a sus hijos ante la pantalla para incoarles "espíritu crítico", o los que predican un "consumo responsable". Pero hace ya muchos años que a estos buenos consejos "les ha madrugado", por decirlo en palabras mexicanas, la publicidad, que aún más de madrugada, respecto de la edad, empieza a seducir y acuñar a las criaturas, para que sin resistencia se sometan y queden sometidas de modo perdurable al grado de compulsión y servidumbre capaz de perpetuar la conveniente adaptación.

La publicidad tiene ya acostumbrado a todo el mundo a la congénita deslealtad que comporta el risueño y zalamero encubrimiento del equívoco de toda relación de compraventa por ella misma generada y azuzada.

Tan sólo en torno a las fechas de las fiestas de Pascua hay adultos que levantan unas orejas como las de una liebre, escandalizados y quizás hasta ofendidos por la publicidad de los juguetes dirigida a los niños, en la que la perenne deslealtad publicitaria se transfigura en insidia y felonía.

La fórmula más usada en los anuncios de juguetes creo que suele ser la de un niño que se dirige a otro niño imaginario al otro lado de la pantalla y le habla con voz de niño, metiendo ciertos giros que se pretenden infantiles -o de verdad lo son-, como "qué guay", "colega"... que no es que los haya oído -digo estos dos en concreto-, sino que los pongo como ejemplo.

El niño del anuncio tiene el juguete ahí delante, rindiéndole toda clase de alabanza; y a veces no es suyo todavía, sino que está en la tienda, como para ponerse en la misma situación que el niño espectador, porque la insidia incluye el que el fabricante y el publicitario cuenten con que los niños que han visto el ansioso deseo del niño del anuncio se lo pidan a sus padres con las más ardientes, implorantes e interminables súplicas, sin que los padres encuentren otra respuesta que "es muy caro, hijo mío, es demasiado caro, es un gasto que absolutamente no nos podemos permitir".

Lo que más me subleva de semejante mecanismo comercial es que el que trata de hacerse el simpático a través de la voz de un niño contratado por la agencia, imitando incluso clichés atribuidos al habla de los niños, ese que así trata de hacerse el simpático, repito, no es otro que un empresario, fabricante de juguetes, dispuesto a cualquier cosa para despachar su mercancía, siempre legitimado, eso sí, por la ya más arriba mencionada "libertad de expresión publicitaria".

                     

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb